Aquest acomiadament serà de part de la Diana, la seva amiga i casa d’acollida.
“Abi, estimat Abi… encara recordo el primer dia que et vaig veure al Jardinet dels Gats, ficat en un gàbia, estirat damunt del teu sorral bufant… També recordo el dia en què vaig decidir acollir-te i la que vaig liar a casa …
Em van dir que com a molt viuries dues setmanes, volia que morissis en una llar, en comptes d’una gàbia, ja que la teva anterior vida ja va ser prou dura, almenys, volia que tinguessis un final feliç; i mira per on, has arribat als cinc mesos!! Podria dir que els millors de la meva vida.
Quan vas arribar, eres molt previngut, mai sorties sota el llit, només bufaves i mossegaves, fins que un dia, vas sortir del teu amagatall a buscar companyia, sorties a la terrassa a prendre el sol i després et tornaves a ficar sota el llit.
I així anaven passant els mesos, fèiem petits avenços en la nostra amistat. També recordo del primer cop que et vaig anar a buscar del veterinari, ¡cridaves pel carrer com si algú intentés matar-te! Jo et parlava i subjectava el transportí amb els meus braços i tu et tranquil·litzaves.
Un dia, et vas deixar tocar i vas començar a ronronejar, gairebé no m’ho podia creure, però tenies una obsessió amb les mans, sempre que podies, les mossegaves… Apa que no m’he portat jo mossegades teves! Ara les recordo amb molt d’afecte.
La quantitat de tardes que hem passat junts, a la meva falda ronronejant o quan jo començava a miolar i tu em contestaves…
Volia agrair-te per haver entrat a la meva vida, ja que has fet d’ella una mica millor, mai t’oblidarem. Molts petons de part de la Tina, la Carme i la Mihaela, que han estat aquí amb tu en tot moment.
T’estimem, i ho sabies.
Amb tot l’afecte del món:
Diana Manciulea. “
