Petita, avui la notícia ha estat inevitable. Cada vegada es fa més estrany entrar al Jardinet, saber que no hi seràs encara ho fa pitjor, amb els teus ullets curiosos, sempre oberts i atents, els teus gestos graciosos i aquesta por … Si haguessis sabut que t’estimàvem tant, t’haguessis deixat tocar? Suposo que a la teva manera sí que ho sabies i que en cada llauneta, en cada fotografia, en cada gest nostre vas trobar aquest afecte que tant et mereixies. El Jardinet va ser la teva llar i nosaltres la teva família, et tindrem sempre al nostre cor. Et trobarem molt a faltar Petita, el teu caminar graciós, quan prenies el sol sense preocupacions, fins al final … suposo que és dur adonar-se que vosaltres també envelliu, que també emmalaltiu i que ens deixeu …
Bé Petita, ja saps el que has de fer allà dalt, sigues feliç, nosaltres et trobarem molt a faltar. Fins que ens tornem a veure.
