Parlar del Yayo i que et salti una llàgrima és inevitable. El seu nom ho diu tot, però no et fas la idea de que és un gat vellet. El Yayo era molt especial en tots els sentits, pel seu caràcter, la seva cara, i veu…. Molt tranquil i pacient, quan l’acaronaves miolava d’una manera molt divertida que a tots ens feia somriure. El Yayo va passar molt temps en el Jardinet però li va tocar la loteria, quan va anar a una casa d’acollida. Imagineu-vos, passar de viure a un espigó passant fred fins i tot a l’estiu i aguantar temporals i calor espatarrant, menjant el que podia, sobrevivint a tot tipus de situacions, d’aquell dolor, passar a l’escalfor d’una manteta, a les carícies d’una mà amiga, a l’amor d’unes mirades, al caliu d’una abraçada.
El Yayo va marxar al poc temps d’estar en aquella casa d’acollida, potser es va sentir ja a refugi, segur, trobant el seu raconet i sent estimat, va morir quan va creure oportú, amb la satisfacció que dóna el sentir-se bé, amb la seguretat de que aquella era la seva llar, amb el cor ple d’amor.
