Vaig néixer al carrer i vaig aparèixer de molt petit, amb els meus dos germans, Valentina i Paquito, en una colònia buscant menjar. Jo era el cuidador del meu germà Paquito, un gat amb síndrome de down. Vaig cuidar i vaig protegir al Paquito fins que va morir atropellat. La Valentina, la més llesta dels germans, només menjava a la colònia. Va preferir buscar un lloc més tranquil i protegit per viure.
Em vaig fer un gat gran i fort! Em vaig convertir en el cap del grup i era qui decidia qui es quedava a la colònia i qui havia de distanciar-se, però mai em barallava. La resta de gats em respectaven i algun m’havia tingut pànic. No obstant això, quan em parlen suau, em quedo immòbil, amb els ulls mig tancats, respirant calma i felicitat. Fa un temps, un atac de gossos abandonats per caçadors, va matar als gats que vivien a la colònia. Vam sobreviure la Tímida i jo, que des de llavors ens donem suport mútuament. La zona es va tornar perillosa per a nosaltres, entre gossos i obres, ens vam quedar sense llar al mig del carrer.
Al Jardinet, hem trobat una llar tranquil·la i sense perills. Quan els voluntaris no estan dins, estem la Tímida i jo prenent el sol, amb pau i tranquil·litat. Quan els voluntaris entren a netejar, em pujo a una finestra alta i, des d’allà, miro o dormo. Em diuen “Carlitos, el gat de la finestra” ja que quan els voluntaris alcen la vista, allà em veien sempre.
Ara ja descanso, desprès de molt de temps amb un tumor a la oida, i un estat renal avançat, el dia 24/12 vaig marxar i dono les gràcies per aquest temps al Jardinet i a les madrines i padrins que han vetllat per mi tots aquests anys, al igual que totes les persones voluntaries.
Nací en la calle y aparecí de muy pequeño, con mis dos hermanos, Valentina y Paquito, en una colonia buscando comida.
Yo era el lazarillo de mi hermano Paquito, un gato con síndrome de down. Cuidé y protegí a Paquito hasta que este murió atropellado. Valentina, la más lista de los hermanos, sólo comía en la colonia. Prefirió buscar un lugar más tranquilo y protegido para vivir.
¡Me hice un gato grande y fuerte! Me convertí en el jefe del grupo y era quién decidía quién se quedaba en la colonia y quién tenía que distanciarse, pero nunca me peleaba. El resto de gatos me respetaban y alguno me tenía pánico. Sin embargo, cuando me hablan suave, me quedo inmóvil, con los ojos medio cerrados, transpirando calma y felicidad.
Hace un tiempo, un ataque de perros abandonados por cazadores, mató a los gatos que vivían a la colonia. Sobrevivimos Tímida y yo, que desde entonces nos apoyamos mutuamente. La zona se volvió peligrosa para nosotros, entre perros y obras, nos quedamos sin hogar en medio de la calle.
En el Jardinet, hemos encontrado un hogar tranquilo y sin peligros. Cuando los voluntarios no están dentro, estamos Tímida y yo tomando el sol, con paz y tranquilidad. Cuando los voluntarios entran a limpiar, me subo a una ventana alta y, desde allí, miro o duermo. Me llaman “Carlitos, el gato en la ventana” pues cuando los voluntarios alzan la vista, allí me ven siempre.
El dia 24/12/22 después de muchos años, cruzé el Arco iris, doy las gracias a las personas que me han cuidado, y a los padrinos y madrinas que han velado por mi bineestar todo este tiempo.
Muchas gracias por leer mi historia.
